Mentre ella mateixa busca una casa, Stefanie Kremser ens convida a entrar a les llars de la seva vida —del passat, del present, del futur— i de les vides d’altres persones. Amb cada porta i finestra que obre, sentim la remor d’unes dones que endrecen objectes, gestos, idees, sentiments. Perquè una casa és molt més que les seves quatre parets, i pot ser tan diversa i personal com els seus habitants al llarg del temps. A mig camí de la memòria i l’assaig, són moltes les veus que escoltem a Acció de gràcies per una casa: veus reals i de ficció, veus d’altres escriptores, pensadores i artistes. Veus que ens transmeten històries, vivències, desitjos, i que totes juntes afinen el sentit d’aquest llibre: tenir un lloc on puguis dir «això és casa meva».

En Bradley Pearson, un novel·lista fracassat a punt de fer seixanta anys, ha deixat finalment la seva grisa feina d’inspector d’Hisenda. Somia jubilar-se i retirar-se al camp, però els seus plans es veuen sistemàticament frustrats pels amics i familiars que l’envolten. La germana melancòlica que decideix anar-se’n a viure amb ell; l’exdona, obsessionada a redimir […]

La gata viu una vida plàcida i segura en un pis. Quan sembla que aquest serà el seu destí, es converteix en una nosa. A partir d’aquest moment, tot canvia, tindrà nous amos i noves llars fins a veure’s abocada al carrer. Per fi és lliure, però ara haurà de lluitar per sobreviure. L’adaptació al nou context la durà a viure situacions desesperades i a conèixer els habitants de la urbanització de l’extraradi de Barcelona per on es mou, fins que aconsegueixi allò que busca.

Un segle després, Joan Esculies capgira la història clàssica de Jack London, La crida del bosc, i substitueix un gos a la muntanya per una gata enfrontada a un entorn urbà. La vida de la protagonista ens situa davant del gran dilema dels nostres dies. ¿Què ens poden dir les aventures d’una gata sobre la nostra recerca de seguretat i els desigs de llibertat?

En aquest llibre inclassificable, Ventura Ametller desplega un univers literari lúcid, irreverent i ferotge, on l’erudició s’aparella amb la sàtira i el pensament crític esdevé una forma d’alliberament. La Summa kaòtica és un viatge per les obsessions humanes —polítiques, morals, històriques i íntimes— disseccionades amb una ironia que no perdona i una sensibilitat que sorprèn. L’autor converteix el caos en matèria literària: hi trobem reflexions punyents, estirabots brillants, memòria personal i una voluntat constant de qüestionar tot allò que ens ha estat donat com a cert.

Segons paraules d’Adrià Pujol Cruells al pròleg: «La Summa kaòtica és una novel·la críptica, però això no vol dir que calgui llegir-la amb l’actitud d’un furoner informàtic. Us recomanem, més aviat, que us deixeu endur, que permeteu que Ametller us convidi al seu carnestoltes catòlic i pagà, desguitarrat i greu. […] Paisatge i meteorologia funcionen com una segona pell i els personatges de la novel·la retiren als suros, de funda endurida i sang fosca. La vinya, l’aiguamoix, els casalots, les muntanyes i Nostramo, el Mar, us exposareu a un simbolisme brollat del fang primigeni: el paisatge de la Summa kaòtica és una terra que subjuga i allibera al dictat del vent».

Durant un terratrèmol, una dona és al llit amb un home, però el llit no és el seu i l’home no és la seva parella. Així comença un dels set relats irreverents i tragicòmics d’aquest recull. Els protagonitzen dones —de vegades impulsives, de vegades simplement maldestres— massa mandroses per rebel·lar-se, traïdores i, tanmateix, disposades a confiar; dones carregades de plans que viuen els compromisos com una gàbia; que desitgen intensament però a qui els costa estimar de debò. I, sobretot, dones que han après a prendre’s molt seriosament a elles mateixes o… a riure’s de tot, perquè, al capdavall, la vida és curta, etcètera.

Torna l’escriptura mordaç i sensual de Raimo, que tan aviat ens fa riure com ens sacseja i esfondra totes les convencions que ens reconforten.

Un dissabte d’hivern al vespre al Bristol de la postguerra, les germanes Moira i Evelyn, dues estudiants a les portes de l’edat adulta, van a una festa de joves artistes en un pub del port. Allà coneixen dos homes, en Paul i en Sinden, amb un aire sofisticat i enigmàtic que les atrau i incomoda alhora.

Uns dies més tard, en Sinden les truca per convidar-les a la mansió dels afores que en Paul comparteix amb la família, i la Moira accepta anar-hi malgrat el recel de l’Evelyn. A mesura que la nit avança en aquest nou escenari desconegut i glamurós, les noies intueixen que estan a punt de traspassar un llindar: el de la innocència cap al desig.

La festa és una nouvelle intensa i elegant sobre el moment precís en què una vida pot canviar per sempre. Amb la subtilesa que l’ha convertida en una de les grans cronistes de la classe mitjana britànica contemporània, Hadley ens convida a mirar de prop els gestos més petits que amaguen els desitjos més profunds.

Obra èpica, Berlin Alexanderplatz és la primera i única novel·la important sobre la gran ciutat en la literatura alemanya. Tant pel tema com per l’estil, l’obra és el fruit més madur del futurisme berlinès. En aquesta novel·la, Alfred Döblin combina el monòleg interior amb la tècnica de la càmera fo­togràfica per crear un ritme que dramatitza poderosament l’estat de l’ésser humà en un món que es desintegra.

El soroll de la ciutat només rares vegades ressona sense motiu i quasi sem­pre com a fluid dels éssers que hi viuen. Les criatures que habiten al seu dessota tenen conceptes de felicitat i honor, d’amor i solidaritat, que no són possibles de comprendre des del punt de vista de les classes més altes. Un d’aquests de sota és el bastaix Franz Biberkopf. Viu en una harmonia tan ingènua amb el seu entorn que per a ell no hi ha ni intern ni extern, el món l’omple del tot, la seva ànima és dins del món, quasi no té un perfil personal. Només el distingeix la qualitat de «demanar a la vida alguna cosa més que un tros de pa».

En el cor del Mississipí sacsejat per la Guerra de Secessió, Els invictes narra les vivències de la família Sartoris, atrapada entre el passat esclavista i un futur incert. A través dels ulls del jove Bayard, Faulkner desplega una sèrie de relats que oscil·len entre la infantesa i l’edat adulta, entre l’honor antic i la violència d’un món nou.

Amb personatges inspirats en la seva pròpia família, l’autor ens trans­porta a un Sud que lluita per mantenir la identitat mentre tot s’enfonsa. Heroisme, venjança, lleialtat i redempció s’entrellacen en una de les obres més accessibles i profundes del premi Nobel nord-americà.

Un clàssic inoblidable sobre la guerra, la memòria i la resistència moral en temps de devastació.

A la Ucraïna envaïda, el doctor Virgil Nóvak, un metge benigne i eficient, pateix una catàstrofe, i viu una odissea física i un trasbals psíquic que tenen per escenari un paisatge de malson rere les files enemigues. La narració, basada en bona part en fets reals i escrita amb una cadència vigorosa, parla breument amb […]

«El 1977, quan treballava al diari Libération, vaig llegir que tancarien la Casa d’Educació Vigilada de Belle-Île-en-Mer. En realitat, es tractava d’un centre penal per a menors. Entre els seus murs alts, on d’entrada havien estat reclosos els partidaris de la Comuna, des del 1880 es “reeducaven” petits brètols de ciutat i lladregots de pagès, així com estudiants conflictius, nens abandonats i orfes. Els més joves tenien dotze anys. La nit del 27 d’agost de 1934, cinquanta-sis nens es van escapar. Mentre els fugitius estaven envoltats pel mar, els gendarmes van oferir una moneda de vint francs per cada nen capturat. Llavors la gent es va llançar a la caça i van acorralar els fugitius als pobles, les platges i les coves. Tots van ser capturats. ¿Tots? No: a la primera llum de l’alba, en faltava un. M’he posat en la seva pell i aquesta és la seva història. La història d’un nen maltractat que s’assembla a mi. La metamorfosi d’una bèstia nascuda sense amor, d’un nano furiós obligat a obrir els punys per agafar les mans esteses.»

Sorj Chalandon

Aquest volum aplega quinze dels contes més representatius que Ryūnosuke Akutagawa va escriure entre el 1915 i el 1923. Tant en els contes ambientats al Japó medieval com en els que transcorren al món modern, el lector hi trobarà una bona mostra de la subtilesa psicològica i del refinament estilístic que han consagrat Akutagawa com a mestre indiscutible de la literatura japonesa. Des d’aquest domini narratiu, el recull s’obre a una gran varietat de temes: des de la crítica incisiva de vicis humans com la hipocresia, l’egoisme o la vanitat, fins a la reflexió sobre el paper de l’art i de l’escriptura en l’existència. En conjunt, aquest volum combina el to enjogassat i brillant d’alguns contes amb l’humor negre, la perplexitat moral i l’angoixa existencial que travessen les històries més inquietants.

Quan la família Haldmarne es veu obligada a deixar enrere la ciutat i traslladar-se a una granja aïllada en un entorn inhòspit, el que troben no és només la duresa de la terra, sinó també la resistència del cor. La jove narradora observa com la vida rural revela les tensions entre germanes, el desgast de la mare, la tenacitat del pare i els desigs que s’enfilen en silenci, com les herbes silvestres que tornen cada any.

Evocadora, poètica i salvatge, Ara, al novembre és un cant a la natura, a la feminitat i a la lluita per l’arrelament en un món que sovint rebutja la tendresa. Amb aquesta novel·la escrita durant la Gran Depressió, Johnson es va convertir en la guanyadora més jove del Premi Pulitzer.

A Sweet Water, una petita ciutat de les planes de Nebraska, es dibuixa la figura enigmàtica de la Marian Forrester: una dona captivadora, sofisticada i carregada de misteris. Admirada i desitjada per tothom, la seva presència encarna l’elegància d’un món ple de riqueses aparentment sòlides i convencions socials inamovibles. Però darrere del seu somriure encantador […]

La por, la vergonya, la lleialtat o la culpa poden arribar a determinar tota una vida. En els dos relats que conformen aquest llibre, Stefan Zweig escriu amb la precisió d’un cirurgià moral sobre els moments en què l’individu s’enfronta a forces més grans que ell mateix: la guerra, l’estigma social, el deure. «L’obligació imposada» […]

L’estret camí de l’interior, el darrer diari de viatge de Matsuo Bashō (1644-1694), és considerat un dels cims de la literatura japonesa clàssica. Passatges en prosa com els referits a Matsushima, Hiraizumi o Kisakata, o el que serveix per introduir l’obra són presents a totes les antologies, i els nombrosos haikus inserits al llarg del text exemplifiquen perfectament per què l’autor és considerat el primer dels quatre grans mestres d’aquesta forma.

Fruit, a pesar de la brevetat, de quatre o cinc anys de treball, el diari narra cinquanta-tres dies d’un viatge que portà Bashō a les províncies septentrionals del Japó durant l’estiu i la tardor de 1689, amb l’objectiu de visitar els indrets famosos que els autors del passat, principalment monjos itinerants com Saigyō, havien cantat a la seva poesia. Així, el viatge esdevé un recorregut de forta càrrega espiritual en què Bashō, seguint la seva màxima de no imitar els clàssics sinó buscar el mateix que van buscar ells, dialoga amb els poetes que l’havien precedit.

Per bé que escrit en prosa, el text està estructurat a la manera d’un poema encadenat, la forma de poesia col·lectiva de què Matsuo Bashō fou el mestre indiscutible a la seva època, i la continuïtat del viatge s’enriqueix amb una gran varietat de temes i escenes i una multiplicitat de mirades que l’autor recull de la tradició i projecta, entrelligades amb la seva pròpia, sobre els paisatges que contempla.

Abans de convertir-se en un dels grans noms de la literatura universal, Mark Twain fou aprenent de pilot dels llegendaris vaixells de vapor que navegaven pel riu Mississipi. Aquesta obra és una mena de river movie, barreja magistral de memòries, crònica de viatges i retrat social que ens porta al cor palpitant d’una Amèrica en transformació.

Amb el seu humor inconfusible, una mirada crítica i una prosa impetuosa, Twain narra primer els anys d’aprenentatge per convertir-se en pilot i posteriorment la seva tornada al Mississipi després d’anys d’absència per comparar el món que coneixia de jove amb la societat que ha emergit després de la Guerra de Secessió, una societat en què els vapors s’han convertit en un mitjà de transport residual i nostàlgic. En aquestes pàgines desfilen personatges pintorescos, històries sorprenents i descripcions que converteixen el riu en un personatge més: majestuós, imprevisible i ple de vida.

Ubú irromp al Théâtre de l’Œuvre de París l’any 1896 i sacseja l’escena burgesa amb un crit que marcarà la història de la modernitat teatral: «Merdra!» Així comença Ubú rei, però les peripècies d’aquest grotesc personatge, amb el cap en forma de pera i una espiral dibuixada a l’immens ventrell, no han fet altra cosa que començar. Després del deliri de grandesa per ser rei, decideix convertir-se en esclau i buscar la felicitat en la submissió, envaeix la casa d’un col·leccionista de poliedres, esdevé pare d’un bell arqueòpterix a causa de qüestions de banyes i recupera la naturalesa original de titella en un guinyol.

Alfred Jarry converteix la burla d’un grup d’escolars a propòsit del seu professor de física en un univers literari que desemboca en la invenció del cèlebre personatge que centra l’interès d’aquesta edició: Ubú. El volum que presentem inclou per primera vegada en català les quatre peces teatrals que protagonitza —Ubú rei, Ubú encadenat, Ubú cornut i Ubú al turó—, així com versions alternatives i una selecció d’articles, discursos, cartes i conferències que Jarry escriu al voltant del teatre. La prosa apassionada que el caracteritza, i que neix de la creació col·lectiva, juga amb la tradició literària i explora el poder infinit de les paraules per fer d’Ubú una sàtira despietada del poder, la cobdícia i la condició humana.

Durant prop de dues dècades, la rutina creativa d’Arun Kolatkar va consistir a asseure’s en una taula de la cafeteria Wayside Inn, al barri de Kala Ghoda, al sud de Bombai, i observar amb atenció amorosa la vida que es desplegava sobre l’illot de trànsit que es veia des de la finestra. El resultat és Kala Ghoda Poems, una simfonia urbana, un autèntic retaule on tenen cabuda tots els éssers que habiten la ciutat, sobretot els més marginals. Allò que interessa el poeta és la narrativa callada dels humils, les microhistòries que s’amaguen sota la pell lluent de la gran ciutat i que no sabem —o no volem— veure. La lent poètica de Kolatkar treballa com una lupa que enfoca els aspectes aparentment insignificants i els engrandeix davant nostre convidant-nos a descobrir el miracle de la quotidianitat. Com s’ha dit de l’Ulisses de Joyce, també llegint aquesta simfonia urbana que és Kala Ghoda Poems podríem reconstruir la ciutat de Bombai si mai desaparegués.

La veu de Kolatkar és crítica alhora que compassiva, antièpica i antidogmàtica com poques, sempre intel·ligent i dotada d’una profunda empatia fins i tot envers allò que denuncia. Sovint s’hi percep un toc surrealista no exempt d’humor i tendresa. Aquesta és la primera vegada que un llibre de l’autor es tradueix al català.

«Els poemes de Bishop no són simples narracions ni retrats. Són espais on el pensament flueix, on la visió es transforma en reflexió. […] Quan llegim Bishop, no llegim històries amb un principi i un final. No hi trobem resolucions morals, ni grans revelacions. Llegim un estil concret i únic d’observar. De registrar el món, […]

Els onze cants de Quan es fa fosc tenen la consistència d’una mateixa mirada crepuscular que, des de l’alçada dels anys, rememora episodis esparsos d’una vida. En els versos apareix sovint la bellesa dels prats perduts de la infància, o de les ciutats estel·lars transformades pel record i el somni; però també hi són els malsons i les pors de la vellesa, l’espant d’un univers incomprensible o la natura malmesa, per acabar en l’incert consol de la literatura. La consternació davant d’un declivi que es veu venir dona una commoció lúcida als onze poemes elegíacs. Com es diu a l’entrada, l’autor ha introduït referències literàries rescatades d’un oblit probable dins d’uns cants que respiren sovint amb una alenada fonda.

«Dickinson, com tantes altres figures a la nostra tradició occidental, va ser un geni, és a dir, una poeta que es va avançar moltíssim al seu temps i va marcar un clar i contundent abans i després en el terreny de la poesia, com Walt Whitman, Arthur Rimbaud o T. S. Eliot. Per altra banda, va ser una artista d’una valentia insòlita que no admetia cap mena de pressió aliena sobre si mateixa i la seva obra. […]

El llibre que l’amable lector té a les mans […] és la joia de la corona de la presència de Dickinson a Catalunya. Ens permet, per primera vegada, l’accés a la totalitat de la producció de Dickinson, perquè ens forneix de les versions definitives de cada poema i —una novetat absoluta!— totes les versions preliminars que genèticament van desembocar en l’establiment del text final. A més, el text ve enriquit per un generós aparell de notes del poeta-traductor, en el qual s’expliquen referències, al·lusions i significats obscurs. Les versions “aproximatives” de Bosquet […] ens facilitaran un acostament al món poètic de Dickinson com mai en el panorama de la poesia en català.

Ras i curt, Emily Dickinson pertany a la categoria dels grans, grans poetes de tots els temps, dels quals es pot dir que la tasca de llegir-los requereix tota una vida de dedicació.»

Del pròleg de D. Sam Abrams

«Qui és aquest home que es fon amb els poetes i artistes d’ultramar, amb els arbres, amb els lladres, amb els profetes, amb els damnats, amb els qui duen la cara com una perdigonada, amb les verges de quinze anys que es vesteixen de núvies pobres, i prova de parlar no com ells, sinó des […]

Escometre, com anar a la batalla, aquí i allà, la guerra com a fons. Escometre, com saludar, conversar, l’amistat i l’amor com a tema. Així doncs, es poden organitzar les escomeses en dues direccions oposades, contradictòries, com si hi hagués una solució de continuïtat entre la pau i la guerra, l’amor i la violència, l’empatia […]

«Vaig néixer a Sud-àfrica durant l’apartheid, en una família mixta. La meva mare, la Patricia, és negra. El meu pare, en Robert, blanc. Fins aquí tot correcte, ¿oi? Doncs no, perquè resulta que durant l’apartheid estava prohibit tenir relacions sexuals amb algú d’una altra raça. No cal dir que els meus pares es van saltar la norma.»

Prohibit néixer és la història de Trevor Noah, un nen criat en un règim opressiu que no encaixa enlloc i es veu obligat a fingir que no és fill dels seus pares. El seu mestissatge desafia les lleis sud-africanes i posa en relleu les absurditats i incoherències d’un sistema obsessionat pel color de la pell. Però aquesta és també la història d’una mare rebel i tossuda, que lluita per donar al seu fill un futur lluny de la pobresa i la discriminació.