Font: Àlex Susanna / El Mundo

PER BÉ que tant Marià Manent com sobretot Marià Villangómez Llobet havien traduït alguns dels seus poemes més coneguts (el poeta eivissenc fins va arribar a fer-ne una selecció de Trenta-quatre poemes), W. B. Yeats continuava sent en certa manera una assignatura pendent en català: per això és tan d’agrair aquesta tria de 150 poemes, Irlanda indòmita, feta per Josep M. Jaumà (Reus, 1938) i publicada en edició bilingüe per Edicions de 1984 a la que sens dubte s’ha convertit en la millor col·lecció de poesia del nostre país (en qüestió d’un parell d’anys s’hi han publicat, entre altres, les poesies completes de Brodsky, Akhmàtova, Whitman, Blai Bonet o Mandelstam!). És d’agrair i mereix, un cop més, que destapem una ampolla del millor cava per brindar com cal per la barreja de lucidesa i gosadia del seu editor, Josep Cots. De Josep M. Jaumà recordem, entre altres, uns quants volums dedicats a Larkin, Hardy i Graves, però diria que estem davant d’un dels seus principals tour de force com a traductor: tant per l’abast de la selecció –amb poemes procedents de tots els seus reculls– com per la qualitat dels resultats obtinguts. Per tant, si algú vol conèixer a fons la poesia de Yeats, que no ho dubti: ara té l’oportunitat de fer-ho en òptimes condicions. Aquesta tria de 150 poemes és suficient per recórrer tota la seva trajectòria, adonar-nos de les diverses etapes de què consta, i, sobretot, poder calibrar i ponderar la grandesa de la seva veu poètica. Així doncs, dir-vos que estem davant per davant d’un dels més grans poetes del segle passat no és dir res massa determinant: qüestions com aquesta les ha de comprovar, sentir i revalidar cada lector pel seu compte. Com deia, ara teniu una immillorable ocasió per fer-ho. Ara bé, més enllà d’una evolució evident i del tot extraordinària per la seva progressió incessant –la que el porta d’una poesia de filiació pre-rafaelita empeltada de mitologia celta a una de to cada cop més realista, descarnada i punyent, passant per una de caire simbolista, per dir-ho en termes massa simples i reductius–, crec que la gran lliçó d’un volum com aquest ha de ser, com a lectors, fer el mateix que ell va decidir a partir de Responsabilities (1914) i d’un poema com A Coat: «Vaig fer-me un abric de cançons/ cobert de brodaries/ de velles mitologies/ del coll fins als talons;/ però els folls me’l van prendre/ i el duien, presumint/ com si fos obra seva./ Cançó, deixa’ls-el dur:/ és més agosarat/ anar tot nu».

Davant d’una obra tan imponent i diversa com la que ens ocupa, crec que el millor és, en principi, oblidar tot el que se n’ha escrit –una bibliografia certament profusa– i enfrontar-se cara a cara amb cadascun dels seus poemes: com a lectors, doncs, anar tan nus, desarmats i desvalguts com ell va decidir fer-ho a partir d’un cert moment. És així com serem més capaços de percebre la fondària i amplitud de la seva veu poètica, al marge de tot el que Yeats va significar per al renaixement de la cultura irlandesa i l’emancipació del seu país. Si bé el comitè del premi Nobel que li fou concedit el 1926 va referir-se a «his always inspired poetry, which in a highly artistic form gives expression to the spirit of a whole nation», deixeu-me dir que, amb el pas dels anys, a allò que dóna forma és a una de les obres poètiques més fondes, lúcides, inspirades i personals del segle XX. Una obra, és a dir, uns poemes que han vençut el pas del temps i continuen interpel·lant-nos com si Yeats fos un contemporani nostre. Com a prova, llegiu el que tanca l’antologia, justament titulat Política.