Font: El País (Quadern) / Pere Guixà

Un dels encerts de Retorn a Killybegs és que, des del començament, ja sabem el final tràgic d’aquesta novel·la. Això ens fa llegir amb interès i contenció una història que ens parla menys de la fatalitat, de la traïdoria, que de la feblesa que sorgeix en una vida acorralada, que es regira contra el seu bàndol sense perdre mai els ideals d’origen, i sense aconseguir entendre com ha pogut arribar a aquesta deslleialtat.

L’obra recrea, amb una base adequadament fidel, però no sense fabulació, la vida de Denis Donaldson (1950-2006), activista del Sinn Féin i l’IRA des dels anys setanta. Hi havia tingut un paper protagonista, era molt valorat i respectat, però el 2005 va confessar, en una declaració filmada que va commocionar tothom, que feia vint anys que era confident de l’MI5, els serveis secrets britànics (el llibre comença amb un fragment d’aquesta declaració terrible). Unes setmanes després, mentre era de retorn a la seva vila natal, Killybegs, l’IRA el va matar.

Tyrone Meehan és l’àlter ego de Donaldson. I figura que Antoine, el pintor francès de qui es fa amic a Belfast, i que retrobarà a París, és l’autor Sorj Chalandon (Tunis, 1952), periodista que ha analitzat des de fa anys el conflicte a Irlanda del Nord. L’obra pren una gran dimensió en l’encreuament d’aquestes dues vides. I també en les reflexions del pintor sobre si un francès pot arribar a entendre la lluita irlandesa catòlica, sobretot en el marc esfereïdor de l’Ulster. Chalandon, que escriu aquest llibre per explicar Meehan i per explicar-se a ell mateix —per entendre millor l’amistat que va travar durant lustres amb Donaldson—, fa un retrat conscienciós i compassiu de la figura del traïdor.

Traduïda al català per Josep Alemany, la novel·la arrenca cap als anys trenta, tot just després de la Declaració d’Independència del 1919, la guerra civil del 1922-1923 i el moment en què es configura l’actual Irlanda del Nord com a territori britànic. Veiem Tyrone en un entorn catòlic i amb un pare molt patriota, però despietat amb la família. En morir el pare, la família Meehan marxa a Belfast, i allà els fills es van fent, l’un rere l’altre, de l’exèrcit irlandès. Armes, pubs, cervesa, precarietat social, vida clandestina, tot això desemboca en l’empresonament de Tyrone, en certs dubtes sobre si la lluita val la pena (en el context de les espaordidores vagues a les presons dels anys setanta i vuitanta, un episodi impressionant del llibre, en què apareix Bobby Sands), i finalment en el xantatge a què Tyrone es veu abocat pels serveis secrets anglesos a causa d’un afer amb un militant republicà mort.

A partir d’aquí, la novel·la —plena d’anticipacions que ens mostren els darrers pensaments de Meehan, durant el viatge de retorn al seu poble de la infantesa— intensifica la temperatura de les accions i la lucidesa dels judicis de valor. Chalandon sap de què parla i és bo en els diàlegs, en la densitat de les abstraccions i en l’atmosfera cloròtica que va ordint. No incorre mai en la tendenciositat.

No tenim gaires llibres de ficció traduïts al català sobre el conflicte irlandès. Vénen a la memòria El delator, de Liam O’Flaherty, que Proa va publicar el 1973, i en Una estrella que es diu Henry, de Roddy Doyle, de l’any 2000. Edicions de 1984 la torna a encertar amb aquest llibre, que sembla pròxim a la rastellera de novetats sobre el 1714 però que se’n desmarca àgilment i ens ofereix un llibre ben narrat, emotiu, matisat, premiat per l’Académie Française, i que ens parla d’un conflicte històric angoixant.