Font: Damià Alou / Ara

Tot i que Akutagawa té una mitja dotzena de traduccions al castellà -la primera, del 1959-, en aquest volum de Rashômon i altres contes els seus personatges turmentats parlen per primera vegada català gràcies als bons oficis d’Albert Nolla, que amb aquesta traducció va guanyar el 9è Premi Vidal Alcover, i que ens presenta una curosa feina, plena de notes que ens ajuden a comprendre una cultura tan fascinant com, de vegades, aliena.

Akutagawa va néixer a Tòquio el 1892, i després d’estudiar a la Universitat Imperial, ell i alguns companys lletraferits revisqueren la revista Shinshicho, on a més de les seves obres publicaren traduccions de W.B. Yeats i Anatole France. Però va ser l’encontre amb el seu ídol, Natsume Soseki, i els elogis d’aquest cap a la seva obra, els que posaren els fonaments de la seva fama. A partir d’aleshores Akutagawa va escriure nombrosos relats i haikus, i també va fer de reporter a la Xina per a una revista. Però el viatge li va provocar nombrosos problemes de salut, els quals, sumats al deteriorament de la salut mental -la seva mare havia mort boja-, el portaren al suïcidi a l’edat de 35 anys. Akutagawa va escriure més de 150 relats, i a la seva mort l’escriptor Kan Kikuchi, amic seu de tota la vida, fundà el Premi Akutagawa per a escriptors novells.

La cerimònia de l’estil

El lector potser recordarà Rashômon, d’Akira Kurosawa, que va posar de moda el cinema japonès a Europa a la dècada dels 50. Es basa en dos relats d’aquest volum: el del mateix títol, que inspirà l’escenari, i Dins un bosquet de bambú, d’on va treure l’argument, i on amb 11 pàgines Akutagawa es mostra hàbil a l’hora d’agafar qualsevol anècdota i convertir-la en matèria narrativa per la pura màgia del seu estil. Entre els escriptors japonesos que ens poden ser més coneguts -Mishima, Tanizaki, Soseki, Dazai, Kawabata-, potser sigui Akutagawa qui millor combina el lirisme i la ironia, la melancolia i la fantasia, el prosaic i la màgia. No estalvia la crueltat en històries com El nas i Farinetes de nyam, protagonitzats per gent humil que acaben descobrint l’absurd de voler canviar les seves circumstàncies. Akutagawa, defensor del mestissatge de les tradicions literàries oriental i occidental, ens ofereix una meravellosa barreja de malditisme i subtilesa poètica a La Kesa i en Morito, una història que difícilment podem qualificar d’amor… però tampoc dir que no ho és. Entre els contes històrics del volum, el que més destaca és El paravent de l’infern, un prodigi de construcció i una reflexió sobre la crueltat de l’artista capaç de tot a l’hora de plasmar el que busca i aconseguir el gran premi de la Immortalitat, tot i que al final ens digui de l’artista: “Les seves restes reposen a les ruïnes del que va ser casa seva. Després d’unes quantes dècades a la intempèrie, la petita làpida de pedra que marca el seu lloc deu estar tan coberta de molsa que ja ningú no deu saber a qui correspon”.

Tinguin dues o vint planes, siguin històrics o moderns, tots els contes semblen formar part del que Truman Capote, parlant de la literatura i el cinema japonès, anomenà una vegada “la cerimònia de l’Estil”, un fenomen que no té a res a veure amb el contingut emocional, i que sembla girar al voltant de l’estil com un absolut. Però que ningú pensi ara que no hi ha emoció a Akutagawa. El mocador, Un cos de dona, Cebes, Mandarins i sobretot Tardor són aproximacions a la vida de perfil, sense gosar mirar-la de cara, com a través d’un paravent o entre una brisa lleugera, que ens porten aquesta sensació que potser “la vida és incomprensible, anodina i avorrida”, però tant se val, perquè de vegades tanquem els ulls i som feliços.