Font: Diari Ara / Marina Espasa

La lectura dels contes de George Saunders (Texas, 1958) genera una paradoxa: com és possible que sentim tanta estranyesa? Si ens hi sentim molt a prop: dels postulats ideològics (i perdonin la paraulota) que semblen flotar darrere de les històries que m’explica, de l’òptica deformadora des de la qual retrata el món lumpen de famílies desestructurades i d’empreses suposadament amables però realment explotadores, del gènere de la distopia amb el qual embolcalla alguns dels seus millors relats… Però com costa! Hi ha contes, com El ball de la victòria, Cadell o Deu de desembre, que s’han de llegir com a autèntiques declaracions d’intencions: “Hola, lector, ara mateix et despertaràs enmig d’un malson, no sabràs ben bé qui ni on ets ni, sobretot, cap on vas, perquè jo vull que sigui així, vull que saltis del cap d’un personatge a l’altre, i no t’avisaré quan ho facis, és feina teva adonar-te’n”. Ep, parlem-ne. Tot i que no volem llibres on se’ns expliqui quatre vegades la mateixa cosa, tampoc no pot ser que ens sentim gairebé expulsats d’una història. És allò del límit de la representació: com que el món és incomprensible i tots els estímuls ens arriben a la vegada de manera absolutament confusa, escric de manera confusa i al límit de la intel·ligibilitat. I què en fem de la intenció primigènia del fet de narrar, la de mirar de dibuixar-li un sentit al caos? Res, perquè Saunders ha arribat a una conclusió terrible: no escrivim per trobar sentit a res, això és ingenu. Desperta’t, el món que coneixies ja no hi és. I tot s’assembla molt a Black mirror.

Tornem-hi. Fa molts anys que Saunders -i aquest és un mèrit seu- escriu contra el lector tradicional, acotxat per narradors omniscients de barba blanca i llarga que li expliquen una història lineal i amb un sol protagonista. Entén que després de Joyce, després de Faulkner i, més cap aquí, després de Pynchon i de Gaddis i de John Barth, explicar velles històries a la vora del foc no s’adequa al món que ens ha tocat viure, no l’interpel·la ni el qüestiona, i això és el que un artista té l’obligació de fer. Impecable. I el mateix que li devia passar pel cap a Schönberg abans d’inventar-se la música dodecafònica. ¿L’escoltem cada diumenge al matí? No. ¿Va ser necessària, perquè va representar una via d’exploració sense la qual les formes tradicionals s’haurien estancat? Sens dubte, sí. Però alerta: ¿com és que no tenim aquesta sensació de desorientació o d’estridència quan llegim Virginia Woolf, Thomas Bernhard i tants d’altres experimentadors? Potser perquè, tot i els exercicis complicadíssims que ens obliguen a fer, no van tallar mai un últim cable de comprensibilitat entre ells i el lector. També és possible que d’aquest cable no en quedi ni un gram de coure, perquè els pispes postmoderns se’l van endur sencer. Però insistir-hi i assenyalar l’absència d’aquest coure no ens tornarà la connexió. La solució és anar a buscar més coure. O un filferro.

Siguem justos: hi ha més relats, a més dels tres que hem citat, que són del tot comprensibles, i que són magistrals: Branquillons concentra més talent en dues pàgines que novel·les senceres. Relats com A casa i, sobretot, El diari de les noies Semplica formaran part, segur, d’antologies futures: els lectors del segle XXII (si és que en queda algun) llegiran el món esperpèntic, grotesc, expressionista, barroc, teatral i caricaturesc de George Saunders i diran “Collons, sí que estaven fotuts, aquells!” Siguem encara més justos i felicitem el traductor, Yannick Garcia, perquè el número de solucions enginyoses que ha hagut de trobar s’acosta a l’infinit. I continuem llegint el nord-americà, armats d’una molt bona formació lectora i d’un nivell de concentració a prova de Twitter.