«Heroïnes invisibles». Sílvia Marimon parla, entre d'altres, de Tatiana Schucht

30 desembre, 2014

Font: Sílvia Marimon / Diari Ara

Dones combatents, abnegades, que mai van defallir, però que la història pràcticament ha oblidat. Tres novetats editorials repassen la trajectòria vital de la marquesa de Sade, Tatiana Schucht i la reina Elisabet Cristina de Bunsvic

Tatiana Schucht

DB29GramsciTatiana Schucht era la cunyada d’Antonio Gramsci (Ales, 1891 – Roma, 1937), escriptor, polític i filòsof sard. Gramsci defensava la idea que era necessari fer un front únic de les forces obreres que s’enfrontés a l’amenaça creixent del feixisme. Va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià (PCI). L’abril del 1924 va ser elegit diputat, una condició que no va impedir que el 8 de novembre del 1926 l’arrestessin a Roma, acusat únicament de ser un dels líders del PCI. Durant el seu llarg periple carcerari es va escriure amb Tatiana Schucht, la germana de la seva dona Guilia. La malaltia l’assetjava però no va deixar d’escriure. Gramsci va aconseguir la plena llibertat el dia 21 d’abril del 1937, però estava molt malalt. No va poder deixar la Clínica Quisisana de Roma: hi va morir tan sols sis dies després, l’alba del 27 d’abril del 1937. Tatiana Schucht va estar al seu costat, epistolarment o en persona, fins a l’últim moment. Ella moriria poc després, l’any 1943, a l’URSS. Cartes des de la presó. Cartes a Tatiana Schucht (Edicions de 1984, [trad. Alba Dedeu]) és un recull de la correspondència entre Gamsci i Schucht. “Aquest recull no il·lumina solament la vida del Gramsci captiu. Al costat de la personalitat de Gramsci, que es perfila tan nítidament en les seves pròpies paraules, descobrim, amb la mateixa vivesa, si bé d’una manera més indirecta, la persona que va ser Tatiana: una dona culta, extremament sensible i inquieta, que vivia per ajudar els altres (a propòsit d’això, Gramsci li escrivia, el gener del 1930: “[…] Em fa l’efecte que has perdut el gust de viure per a tu mateixa i que vius només per als altres. ¿I no és un error, això? I si vius una mica per a tu mateixa, també, ¿no viuràs millor per als altres, si és això el que vols i l’únic que et dóna plaer a la vida”), escriu Alba Dedeu, que ha traduït l’obra, al pròleg.

Tatiana Schucht va seguir el periple vital de Gramsci. Si a ell el traslladaven de presó, ella el seguia i canviava de ciutat. No importava si estava malalta i dèbil, sempre va fer costat a Gramsci. El polític i filòsof sard s’escrivia més amb Tatiana Schucht que no amb la seva dona. Amb Tatiana es desfogava, li abocava tot: els seus neguits intel·lectuals, la seva tristesa, les seves angoixes, el seu dolor físic. Sovint li parlava de Guilia i de la impossibilitat de comunicar-se amb ella: “És per aquesta raó que tampoc aquesta vegada no vull escriure a la Guilia. No sé pas què li he d’escriure. I no vull fer una carta de compromís, com se sol dir. Encara he de resoldre alguns problemes, i sense haver-los resolt no aconsegueixo escriure”, escriu Gramsci.

Tota la correspondència, fins i tot la que Gramsci adreçava a la seva família, passava per la diligent Tatiana. A vegades, Gramsci li demanava que fes d’intermediari entre ell i Guilia: “Tan sols m’has de respondre a una cosa: ¿estàs disposada fer d’intèrpret del que et vaig escriure per a la Guilia o ho consideres impossible? Un sí o un no, això és el que desitjo saber. Qualsevol cosa que s’assembli a una discussió em desagradaria immensament”. Li escrivia paraules molt tendres, però també li feia retrets: “El teu comportament és inconscientment cruel. Tu veus un home que està lligat (en realitat no veus que està lligat ni et pots representar els lligams), que no es vol moure perquè no es pot moure (no veus que, pel fet d’haver-se mogut, els lligams ja li han segat la carn), i aleshores vinga burxar-lo amb ferro roent”.

Per veure l’article sencer, premeu aquí.

Comparteix-ho a

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *