Font: Diari Ara / Pere Antoni Pons

Res millor per definir el territori per on transiten els sis contes de Pastoràlia, de George Saunders, que l’observació d’un dels seus protagonistes: “De vegades la vida era capaç d’obligar un home a endinsar-se en un indret fosc i desconegut on es descobria fent unes grolleries imperdonables”. Una llista d’aquestes “grolleries imperdonables” inclouria tot tipus de comportaments i pensaments ridículs, egoistes, porucs i mesquins. La grandesa de Saunders és que sap descriure’ls amb un humor crític i dissolvent però, alhora, amb una compassió entendridora. Així, el lector s’hi veu reflectit alhora que sent menyspreu i pietat.

N’és un exemple, de l’ambivalència que nia al cor d’aquests contes de Saunders, el relat titulat El final del Firpo en tot el planeta, protagonitzat per un nen solitari, gras i amb ganes de passar comptes amb tots aquells -els companys, els veïns, la mare- que li fan la punyeta. Al final de la història, el noi va en bicicleta, és atropellat per un cotxe i el conductor l’acompanya en l’agonia. La paradoxa, irònica i tràgica, amb què Saunders colpeja el lector és que el noi només és ben tractat pel desconegut responsable de la seva mort. Més còmic però igualment feridor és el Winky, protagonista del conte homònim, a qui veiem en un seminari per enfortir el caràcter i l’autoestima. La manera com l’autor ens dibuixa el seu protagonista empassant-se les filípiques d’un guru per a qui la vida es redueix a si els altres “se’t caguen a les farinetes” és hilarant i desolador.

Mestre de l’estil indirecte lliure, que li permet mostrar els seus personatges amb la claredat que proporciona una mirada externa i, alhora, amb la intensitat i la vivor que bateguen en les experiències íntimes, Saunders demostra ser especialment astut a l’hora de desconcertar el lector en els contes La infelicitat del barber i La cascada. En el primer, veiem la rutina -dilemes, manies, complexos- d’un solter de mitjana edat que viu amb la seva mare octogenària, que va néixer sense dits als peus i que s’embranca en fantasies eròtico-sentimentals de tota mena amb totes les dones que se li posen a l’abast. La fúria amb què discuteix amb ell mateix per convèncer-se que trobarà algú a qui estimar i que se l’estimi ens el fa digne de compassió. Fins que, a poc a poc, es va revelant com un insatisfet crònic que troba pegues a totes les dones amb qui podria congeniar: el que era patètic i commovedor es converteix en reprovable i irritant.

Rere l’humor, desesperació

A La cascada, l’operació és la contrària: un home mesquí i egoista no pot evitar d’actuar, a l’hora de la veritat i a pesar d’ell mateix, amb altruisme i coratge. A aquests tombs biogràfics i matisos de caràcter, Saunders els dóna cos gràcies a un estil vigorós i límpid, que reprodueix el timbre i el ritme de la llengua oral amb un talent aclaparador. En aquest sentit, la traducció de Yannick Garcia s’intueix esplèndida.

Allà on Saunders dóna una mostra més complexa del seu geni narratiu és al relat que dóna títol al recull i al titulat Roure Marí. A Pastoràlia, ens endinsa en una situació estranya, d’un realisme esquitxat de ressonàncies distòpiques. El protagonista i narrador treballa fent de cavernícola en una mena de museu vivent, i comparteix la cova amb una companya de feina negligent a qui ha d’avaluar cada dia davant dels seus superiors. És una mescla, sí, d’Orwell, Els Picapedra i Carver. També és l’exploració d’una societat aviciada per la por a perdre la feina i per la rigidesa d’unes jerarquies basades només en el poder. Més furibund és Roure Marí, una mena de vodevil espectral que dinamita el Somni Americà. “Hi ha gent que ho té tot i jo no he tingut res”… Darrere de l’estranyesa còmica de Saunders, sempre hi ha una desesperació.