André Gide nasqué a París el 1869. La seva literatura, influïda inicialment pel simbolisme, va experimentar un canvi notable arran d’un viatge a l’Àfrica en el decurs de l’any 1893: l’eix de la seva obra es va centrar llavors en el conflicte entre l’individu i la moral tradicional. Les nourritures terrestres (1897), Promethée mal enchâiné (1899), Corydon (1911) i Les caves du Vatican (1814) són en conjunt una fina reflexió sobre la llibertat individual.

Gide es va mantenir distant de la política, però no indiferent als problemes de la seva època. En la seva obra Voyage au Congo (1927) ja havia denunciat el colonialisme francès, però l’ascens del nazisme el va fer decidir-se a participar activament en el moviment antifeixista i a aproximar-se al comunisme. El 1936 va descriure les experiències de la seva vida a la Unió Soviètica a Retorn de l’URSS, que li va comportar un atac general dels partidaris del front popular.

Les obres de la darrera etapa de la seva vida constitueixen una mena de testament moral. Gide va rebre el premi Nobel de literatura el 1947. Va morir el 1951.

«Amb la restauració de la família (com a cèl·lula social), de l’herència i del llegat, el gust pel lucre i per la possessió privada prevalen sobre la necessitat de companyonia, de solidaritat i de vida comuna; això no passa amb tothom, és clar, però sí que passa amb molta gent. I es pot observar com es tornen a formar capes de societat, per no dir classes, una mena d’aristocràcia. És evident que no parlo aquí de l’aristocràcia del mèrit ni de la del valor personal, sinó més aviat de la del ben pensar i la del conformisme que, la propera generació, es convertirà en la dels diners.»

«La mentida, encara que sigui la del silenci, pot semblar oportuna, i també ho pot semblar la perseverança en la mentida, però fa massa bon servei a l’enemic, i la veritat encara que sigui dolorosa, no pot fer sinó guarir.»

Amb pròleg d’Arnal Ballester.